Excursions Oriol

L’ Ordal, la darrera defensa de Barcelona.

Escrito por orimiro78 23-01-2011 en General. Comentarios (0)

L’ Ordal, la darrera defensa de Barcelona.

 

Benvinguts de nou a aquest espai i gràcies per la vostra companyia. En la ruta d’avui m’he decidit per el Coll de l’Ordal, centrant-me en un autèntic descobriment per a mi.

Es tracta de una línia de trinxeres de la Guerra Civil que una bona gent de Sant Pau d’ Ordal dona a conèixer una vegada al mes a tothom que s’apunti a les sortides que organitzen una vegada al mes i amb un èxit força raonable.

La visita comença des de la plaça de Sant Pau d’Ordal i es dirigeix ràpidament vers El Pago per camins secundaris fins a un primer punt, enmig de les vinyes. En aquell, prou elevat sobre el poble i amb vistes sobre la N-340 us faran una primera explicació sobre el sentit de la línia de defensa, les unitats que allí lluitaren i les circumstancies que van portar a resistir en aquell paratge els darrers dies de gener del 39. Tot plegat en un ambient d’allò més agradable i de manera molt entenedora.

http://orimiro78.blogspot.es/img/ORDAL01_.JPG 

Una vegada posats en situació la ruta continua fins El Pago, on es travessa la carretera per endinsar-se als primers desnivells, just sobre les vinyes. On hi trobareu petites trinxeres i parapets de pedra cada pocs metres formant una primera línia que cobria la carretera, tant de cara com de costat, formant així el que s’anomena foc creuat. El fet que encara no estiguin unides entre elles ajuda a entendre la pressa amb que es va fortificar, intentant crear una línia el més resistent possible tenint en compte que l’atac nacional estava ben pròxim als defensors republicans, sent aquest el punt i final per la visita turística.

http://orimiro78.blogspot.es/img/ORDAL02_.JPG 

Des d’allà i recorrent uns quilometres en direcció Barcelona arribarem a l’indret anomenat El Collet, on es va establir una segona línia de defensa, creant així el factor de defensa en profunditat tant utilitzat a la Batalla de l’Ebre. Allí vaig poder veure entre els arbres dos pous de tirador units entre si per una trinxera. Sembla ser que com aquella posició n’hi havia algunes més per la zona i a banda i banda de la carretera, malauradament el temps s’ens tirava al damunt i encara quedava una zona per veure.

La tercera zona, també a banda i banda de la carretera està definida entre el que anomenen La Casa Llarga i la Casa del Marqués de camps hi trobarem també entre boscos diversos pous de tirador, alguns d’ells comunicats entre si, formant una mena de centres de resistència o tercera línia. Aquestes posicions són les menys elaborades de totes les que haurem pogut veure, tot i així el seu domini sobre el pla indica clarament quina era la seva funció.

Una vegada acabada la visita a les tres línies, em van comentar que el lloc de comandament estava a la primera casa de L’Ordal, també que a la Casa del Marqués de Camps hi havia assessors militars russos.

Com haureu vist, aquesta defensa de L’ Ordal del 22 i 23 de gener, tot i basar-se una mica en l’ improvisació i emparar-se em unes fortificacions massa dèbils per la temible superioritat de l’atac nacional, està força ben plantejada, tenint en compte factors com els focs creuats i la defensa en profunditat. Essent els seus punts fluixos la falta de temps per fortificar i la superioritat enemiga, que va atacar per els flancs abans que res, aconseguint d’aquesta manera que la resistència per el centre fos més dèbil encara, per la por a quedar envoltats.

Si a això hi sumem que la situació en aquell moment ja estava força clara i que la voluntat de resistir era força desigual depenent de l’ unitat,  tenim un masses factors en contra per fer d’aquella resistència a L’Ordal un perill real per a l’exercit nacional. Convertint-se només en un obstacle per guanyar temps per als que fugien i els que volien muntar una mena de defensa emparant-se amb el Riu Llobregat, que tampoc va resultar massa efectiva.

Una vegada arribat a aquest punt i abans de tancar aquest article, vull agrair l’atenció que vaig rebre d’en Josep Mata, Antonio Corral i Ernesto Gonzalez. Ja que si jo podia saber alguna cosa per llibres llegits, ells em van eixamplar molt els coneixements d’aquest tema. Tasca que repeteixen sense descans i amb gran paciència. Si encara no heu fet aquesta ruta, feu-la, ben segur que no us penedireu.

 

 

Oriol Miró Serra.

22 de Gener de 2011

Un passeig per la Batalla de Brunete.

Escrito por orimiro78 30-11-2010 en General. Comentarios (0)

Un passeig per la Batalla de Brunete.

 

Es juliol de 2007 i fa una calor que trenca les pedres, em trobo al Cerro del Mosquito. En plena zona de la Batalla de Brunete fent una ruta amb un grup de curiosos que ens han convidat a unir-nos a ella. Així comença un dels records més agradables que m’ha donat fins el moment la recreació.

La cosa es que jo estava amb els companys del Grup de Recreació Històrica Frente de Madrid que  havien convidat a la commemoració del 70 aniversari de la Batalla de Brunete, i tot i que la recreació començava a la tarda, nosaltres ja ens havíem uniformat com tenim la sana costum de fer. Va ser allà on ens van veure i ens van oferir als que havíem baixat al poble madrileny de Quijorna a unir-nos a ells, invitació que bé vam aprofitar el meu amic Andrés i jo, que ens vam pujar a l’autocar sense pensar-hi massa.

Realment, si ara em preguntéssiu com hi vam arribar, no us ho sabria dir. La cosa es que ens vam dirigir cap a l’anomenat Cerro del Mosquito, lloc de vital importància estratègica cap els últims dies de l’afamada Batalla de Brunete, ocorreguda el juliol del 1937. Molt sorprenent va ser per mi la visió de la Casa del Monje, ben be es podria dir que n’havia desaparegut la meitat i ben segur que part de la responsabilitat la tenien els que l’any 37 s’estaven esbatussant.

 http://orimiro78.blogspot.es/img/madrid_04.jpg

D’allà i no massa llunyà, al Palacio de Rúspoli o Casa Jardín. Un edifici de caràcter senyorial arreglat en part en l’actualitat, però que encara ara mostra les cicatrius del conflicte en les parets que estan fora de la zona arreglada. I la veritat es que va rebre de valent segons vaig poder apreciar observant les seves parets, encara orgulloses de mostrar algunes de les decoracions pròpies d’una edificació que devia ser prou respectable. Tot i que el dissabte encara no havia acabat i encara faltava la recreació, aquell dia havia començat tan bé com acabaria, després d’una magnifica recreació que va fer les meravelles del públic assistent.

http://orimiro78.blogspot.es/img/madrid_06.jpg 

Em disculpareu que no insisteixi massa en la recreació, que si bé mereix un article similar als que he fet per algunes d’elles en el passat, no es l’objectiu d’aquestes línies. Que busquen mostrar-vos el patrimoni que he pogut admirar i observar. I el cas es que el diumenge també el vaig aprofitar d’allò més bé anant a fotografiar un magnífic bunquer a la carretera de Quijorna, tot dominant un senzill pont.

Pocs n’he vist com aquell, en forma de creu i espitlleres per metralladora i fusell per tot el seu perímetre. Acompanyat d’una petita terrassa parapetada en un dels cantons des d’on es podien llençar granades. Un magnífic exemple d’arquitectura militar que sembla predominar certes zones de les rodalies de Madrid.

Deixeu-me dir que amb posterioritat vaig poder saber que aquest bunquer pertanyia al bàndol nacional i va ser fet després de la Batalla, quan el front s’havia estabilitzat.

http://orimiro78.blogspot.es/img/madrid_01.jpg 

Des d’allà, i després d’haver dinat em vaig dirigir a un parell de bunquers més petits que havia vist el dissabte de retorn de l’excursió. Aquests dos d’un tamany força més humil i molt diferents físicament a l’ anteriorment descrit. Es tracta de dos caputxons de ciment amb algunes espitlleres de fusell a l’entrada de Brunete, sembla ser que amb capacitat per una esquadra segons un llibre que corre per casa, també construït quan el front s’havia estabilitzat per els mateixos que l’anteriorment descrit.

http://orimiro78.blogspot.es/img/madrid_03.jpg  

Tot i ser menys espectaculars que altres que he pogut veure amb el pas del temps, encara ara resulten curiosos en la seva forma. Potser una prova més que les fortificacions s’adaptaven al terreny, donant com a resultat una varietat de fortificacions que sembla ser que ara comencen a ser valorades com el que són. Un viu testimoni d’una època convulsa, que tot i dolorosa no hauria de ser oblidada ni esborrada de l’historia del nostre país.

 

 

 

Oriol Miró Serra.

4 de Novembre de 2010

El T-26, Un bocí d’història.

Escrito por orimiro78 11-09-2010 en General. Comentarios (0)

El T-26, Un bocí d’història.

 

Companys de coneixements i descobriments, en aquestes línies hi trobareu l’oportunitat de conèixer el que va ser un dels carros de combat més poderosos durant un temps i sens dubte el més poderós de la Guerra Civil Espanyola. Parlo evidentment del T-26, un monstre d’acer de nou tones i mitja amb un canó de 45 mm de diàmetre i blindatge de fins a 15 mm, que unides a altres característiques el feien un rival a témer per la majoria de carros de combat de la Guerra Civil Espanyola i només derrotable amb canons contra - carro o tancs de similar característiques.

Tot i creure que havíeu de conèixer una mica les característiques de l’objecte de l’article, no es tracta de fer-vos un anàlisi, es tracta una mica de com l’he anat coneixent i on l’he anat veient, fent especial atenció en l’ultima ocasió que l’he pogut veure.

 

La meva historia amb aquest bocí d’història es podria dir que comença sobre el 2004 o 2005, ara no us ho podria assegurar, quan vaig arrossegar la que aleshores era la meva xicota a un poble de les comarques de Lleida de nom Vilanova de la Barca, on havia sentit que hi havia les restes d’un tanc de la guerra civil. En aquell moment no vaig saber identificar a l’instant de quin es tractava, però recordo amb força intensitat aquells moments, tot i només quedar-ne la barcassa ja em vaig fer una idea de les dimensions, que en un primer moment em van semblar petites, repetint visita al mateix poble amb amistats encara ara, sent testimoni del merescut canvi de lloc que ha estat testimoni un objecte amb tanta memòria com el que ens ocupa.http://orimiro78.blogspot.es/img/T-26_original.JPG

El següent capítol d’aquesta historia, es remunta a finals de 2007, quan en ocasió d’haver baixat a València per la filmació d’un documental amb el grup de recreació, ens van portar al museu militar de València. No amagaré pas que ja sabia que en aquell museu hi havia el que hi havia, però la meva discreció va fer que no ho demanés. Sort que els nostres guies van preveure tal desig i ens hi van portar, allà vaig poder veure per primera vegada el T-26 sencer. Les seves dimensions i la seva majestuositat s’han fet un lloc a la meva memòria que encara ara es resisteixen a abandonar. L’únic que em va quedar pendent va ser la foto, però resulta que estava prohibit fer fotos i com que la meva camera es massa gran no la vaig poder traure en cap moment.

El tercer, i fins ara últim capítol, es tracta del 31 de Juliol de 2010, durant la Recreació de la Batalla de l’Ebre que organitza en Miquel Ferragut des de fa tres anys. Resulta que aquest any ens va voler sorprendre portant un dels T-26 de l’Acadèmia de Saragossa, com a reclam. I carai si ho va aconseguir, encara no li he dit gràcies com deu mana.

http://orimiro78.blogspot.es/img/T-26_jo.JPG 

Anant al que anava, que si no encara us faré perdre el fil, allà vaig recordar les dimensions, podent fer fotos del tanc sencer, fins i tot enfilant-me sobre d’ell, cosa que com haureu suposat no vaig poder fer a València. Ja només per això aquest retrobament va ser especial, podent conèixer detalls que d’altre manera no hagués pogut conèixer. Fins i tot vaig tenir l’oportunitat d’entrar dins, podent conèixer el seu interior, que encara que en aquest cas l’interior no estava restaurat, no deixava de mostrar totes les palanques, forats per posar la munició, palanques de conducció i un llarg etcètera que m’ha ajudat a fer-me una idea de les dimensions i sensacions del seu interior. Aquella entranya mescla de saber que estava tancat i calor asfixiant del seu interior va entrar de ple a l’espai que tinc al cap per guardar les sensacions. Tot plegat una experiència d’allò més agradable i profunda.

http://orimiro78.blogspot.es/img/T-26_torreta.JPG 

Ara la pregunta es, hi haurà quart episodi? M’agradaria, sé que n’hi ha un que funciona i que corre i que no es el que va venir a Faió. Ves a saber si un dia apareix l’oportunitat de veure’l, sigui de la manera que sigui. Però veient la progressió que això ha seguit no ho descarto pas.

En fi, potser avui m’haureu de perdonar, ja que m’he deixat endur per els sentiments més del que us puc tenir acostumats, espero que em permeteu aquesta llicencia per un dia. Espero retrobar-vos al següent article, on estaré encantat de mostrar-vos un nou lloc amb historia de la nostra Guerra Civil.

 

Oriol Miró Serra.

11 de Setembre de 2010

Front del Segre, ens desplacem al Front del Segre.

Escrito por orimiro78 27-08-2010 en General. Comentarios (0)

Front del Segre, ens desplacem al Front del Segre.

 

Apreciats companys de viatge, en aquest article hi trobareu un agradable passeig per algunes restes restaurades del que va ser el Front del Segre, tant actiu en la passada Guerra Civil Espanyola. Ara per sort, un atractiu per a turistes que volen saber d’on venim i que no hem de repetir.

La visita va començar a la vila de Preixens, on m’havia de trobar amb el meu company Joan Antoni i el que seria el nostre Guia, Pol Galitó, coneixedor de l’historia de la zona com pocs hi ha a la contrada. Una vegada fetes les salutacions de rigor ja ens vam dirigir a una granja propera a la carretera que porta a Agramunt, on just sobre la carretera ja despuntava el primer atractiu del dia. Un imponent niu de metralladora ens convidava a pujar i a descobrir la complexitat i simplicitat a l’hora d’una posició amb gran domini estratègic de la zona. Que a més constava d’un petit pou de tirador que cobria l’angle lateral de la posició principal. Tot plegat...molt espectacular.

http://orimiro78.blogspot.es/img/PREIXENS_01.JPG 

Des d’Allà, i encara dins el municipi de Preixens, ens vam dirigir a una zona ben pròxima al canal de reg. Si la primera posició ens havia semblat espectacular...la segona ho era encara més, un gran niu de metralladora de magnifiques parets, envoltat per dos pous de tirador i tots tres elements comunicats entre si per una trinxera de ciment. A mi em sonava haver-ne vist alguna foto, però en persona he de reconèixer que es veia molt més gran. Encara no havia acabat el dia i ja estàvem plenament satisfets del que havíem vist, però com a bon mestre de cerimònies, el nostre guia havia deixat el millor per al final.

http://orimiro78.blogspot.es/img/PREIXENS_03.JPG 

Es tracta de les Trinxeres dels Tossals, si fa no fa a uns vuit quilometres del municipi de Montgai. Es tracta de un seguit de tossals des d’on es domina el Pla d’Urgell i tot el que va ser el cap de pont que van aconseguir les forces nacionals el març del 1938. Aquests tossals no eren una posició de primera línia, es tracta del que s’anomena centre de resistència i està magníficament fortificat, a fi i efecte d’aguantar la retirada de les posicions de primera línia i muntar un contraatac per recuperar el perdut. En aquests tossals hi ha restaurat una part petitissima del que hi havia, recuperant tres nius de metralladora, l’entramat de trinxeres, pous de tirador i refugis de que consta una posició fortificada preparada amb la previsió que va caracteritzar aquella zona.

http://orimiro78.blogspot.es/img/PREIXENS_05.JPG 

Lamentablement, tot això no va servir per res, ja que a l’ofensiva sobre Catalunya que van realitzar els nacionals, altres posicions dels laterals a les aquí citades van caure molt ràpidament i aquí es corria perill de ser envoltats, caient en l’oblit i sent recuperades molts anys després per la creixent onada de la recuperació de la memòria històrica. Que a més de la incalculable feinada de recuperació de records, al recuperar posicions i llocs com aquests, permet als municipis que un dia van patir la guerra, treure un profit en forma de turisme cultural interessat per la nostra historia. Dignificant així unes restes si fa no fa d’una manera com ja fa anys que estan fent a Europa.

Per tot plegat, us recomano enèrgicament el descobriment per vosaltres mateixos de la zona, ben segur que no us en penedireu.

 

 

Oriol Miró Serra.

17 d’ Agost de 2010

4 Anys anant a Madrid...i encara em sorprenc. Medinaceli.

Escrito por orimiro78 21-07-2010 en General. Comentarios (0)

4 Anys anant a Madrid...i encara em sorprenc. Medinaceli.

 

Companys i amics de viatge, després de 4 anys del meu viatge anual de recreació a Madrid, encara ara em queden coses per descobrir. I m’és un gran plaer compartir-ho amb vosaltres.

Es tracta de Medinaceli, una vila a la província de Soria ben propera a la autovia de Madrid. Que mostra que ha estat cruïlla de civilitzacions per tots els que hi han passat, deixant darrera d’ells brillants mostres arquitectòniques, i com que no vaig seguir cap ruta estudiada us ho explicaré tal qual m’anaven apareixent les coses.

El primer amb que em vaig trobar, va ser un impressionant arc romà de tres arcades, malauradament no ha estat possible fixar amb exactitud la seva data, però un arc d’aquell calibre no es feia en un lloc sense cap mena d’importància estratègica o comercial. Es la primera mostra d’un passat que s’intueix prou gloriós.

http://orimiro78.blogspot.es/img/MEDINACELI_01.JPG 

Després d’allà, i encara no se com, vaig caure sobre la zona del castell, un edifici massís i fort que sembla aprofitar les restes d’una antiga fortificació àrab. Amb això ja tenim dos assentaments més que fan reflexionar sobre l’ importància de la vila en segles anteriors.

Des d’allà, i després de passar per un portal àrab, vaig arribar a la Plaça Major, aquí la sorpresa va ser majúscula. Tant el seu tamany com les seves construccions impressionen al més avesat a visitar llocs d’aquest estil. Sempre segons el folletó adequadament adquirit a l’oficina d’informació, va ser reformada durant el segle XVI per ressaltar l’esplendor del Palau Ducal, visita que us recomano encara que estigui a mig restaurar.

http://orimiro78.blogspot.es/img/MEDINACELI_03.JPG 

Des d’allà, i casi per caiguda natural, vaig anar a parar a la Col·legiata de Nuestra Señora de Asunción, edifici d’estil gòtic tardà amb l’afegit de l’alta torre d’estil renaixentista que regna sobre les cases i carrers del poble, marcant el seu perfil des de qualsevol punt de la vila.

http://orimiro78.blogspot.es/img/MEDINACELI_02.JPG 

Realment, només us he descrit el principal i només superficialment, però es que també hi podeu trobar un magnífic mosaic romà, restes de muralla medieval, la Casa del Concejo i altres detalls que trobareu en edificis particulars, a més de carrers ben arreglats indiquen que els habitants d’aquest bonic poble saben el que tenen entre mans i que els hi pot donar un futur molt prometedor. Raó per la qual el mimen fins al punt de veure un edifici de nova construcció que estava imitant la construcció antiga, un exemple que molts altres llocs no han seguit, caient en un evident error segons la meva humil opinió.

I ara, llegides aquestes humils línies, espero que us hagi animat a aturar-vos a la bonica vila de Medinaceli si un dia en teniu l’oportunitat, jo us la recomano sens dubte.

 

 

 

Oriol Miró Serra.

8 de Juliol de 2010